Es Reguinyol

Com a concepte i com a conjunció instrumental, la característica colla de xeremiers mallorquina té uns orígens que arrelen en els segles medievals, fet demostrat per les imatges plàstiques i pels documents escrits. La destil·lació secular posterior modelà els perfi ls organològics dels tres instruments i, molt especialment, de la cornamusa fins a convertir-la en les xeremies modernes.

La seva evolució estesa entre el segle XV i la vintena centúria també configurà, en la pràctica sonora del conjunt instrumentalment triple, uns vincles i uns lligams entre diversos fets, concretament entre la continuïtat conceptual com a formació d’alta música, funcionalment apropiada a la pràctica de carrer, de cercavila, de festa, i la marginació ideològica, així com l’emmarcament social envers l’univers de la ruralia i el marc vital dels pastors.

Els vincles entre l’acció sonora individualitzada i solitària —mig silvestre i gairebé reduïda a ser una part més del contrapunt ressonant del paisatge i de la natura— de la labor de conduir i pasturar el bestiar, i la praxi pública i urbana, festiva i col·lectiva de la colla, fi ns a esdevenir signe d’identitat de la pròpia comunitat, comitent i receptora i de la seva festa, generaren una tensió especial entre la continuïtat, la singularització -subjectiva i/o local- i la renovació –amb noves incorporacions i adaptacions- de les tonades que confi guraren els repertoris coneguts i reconeguts com a tradicionals. La convivència i suma entre les tonades velles i les peces noves dels repertoris de les colles foren solcades, en la pràctica, pels límits dels gestos heretats i pels horitzons d’impecabilitat desitjada.

Les distorsions de la modernitat abocaren la pràctica i els repertoris de les colles envers l’arraconament de les coses caduques, anacròniques i polsegoses. La cultura turística les immergí en els bassiots del “folklorisme” i la cultura mercantilista i pop les embrutí en una degradació funcional i especialment tècnica i interpretativa. Ja enmig d’un moment límit per la pervivència de les colles i de les seves tonades (anys setanta del passat segle) eixiren actituds de refeta, actituds esforçades fi ns a l’heroïcitat per uns —pocs— nous i emergents músics.

Aquelles empreses individuals, però coincidents, cercaren assolir millors i depurades tècniques d’execució, recuperar la fabricació dels instruments i inventariar per difondre i conèixer millor les peces pròpies del repertori tradicional. Aquelles energies renovadores o revifadores esdevingueren les llavors de l’esponerós sementer d’avui. Aquella labor “brusquera” d’uns comptats visionaris assolí, doncs, els seus objectius principals, és a dir, prenyar de futur una tradició esmorteïda i a punt de defunció, assegurar l’elaboració de les eines sonores i posar a l’abast de tothom de la col·lecció exhaustiva de les tonades i les seves variants.

Tot aquell esforç ha fermentat un present de plenitud quantitativament exultant —mai havien existit tantes colles de xeremiers i mai les colles havien sonat en tantes menes d’actes—. L’explosió exitosa pot, emperò, conduir a un “morir d’èxit”, si més no, a “perdre llençols” pel camí al distorsionar-se, potser greument, alguns d’aquells trets que secularment han caracteritzat els nostres conjunts i les seves músiques.

La literatura que ha conformat el repertori tradicional de les colles presenta avui una faiçó probablement massa “limitada” per als nous temps històrics i les seves necessitats funcionals, potser hem entrat en el moment que cal sumar a la col·lecció de les antigues tonades unes noves peces —això sí, desitjant i treballant perquè no esdevinguin pertorbadores i embrutidores dels perfi ls propis i tradicionals—.

L’aplec que el lector té a les mans és una proposta que, d’alguna manera, vol respondre als nous reptes de la praxi de xeremiers i fobiolers. Potser, el temps dirà, resultarà matèria sonora que incorporaran els repertoris del futur sedimentats per objectes de la memòria i, alhora, pels fruits de noves creacions i aportacions. Aquesta col·lecció de noves peces, juvenils, recents, renovadores i composades per a colla, nasqué d’una iniciativa pionera empesa per l’entitat “Xeremiers de Muro Es Reguinyol”, concretada en els “premis Es Reguinyol de Composició”. El concurs, organitzat i realitzat a les darreries del 2005 i sentenciat el 14 de gener del 2006, contemplà la participació d’obres decantades en dos àmbits creatius, un seguidor o impregnat d’estil i estructura “tradicional” i l’altre format per les composicions creades i pensades des d’un angle conceptual renovador o innovador. La nodrida participació de concursants cal varolar-la com un fet absolutament exitós que confi rmà l’encert de la proposta.

La realització pública de les tonades seleccionades fou pregonament alliçonadora, tot una alenada d’aire fresc per un clos musical habitualment estàtic. El conjunt de peces presentades, tant les guanyadores com les altres, representen i retraten un moment concret de la història musical nostrada i un reflex de les pautes, idees, estètiques i models estilístics perseguits pels xeremiers i fobiolers illencs d’avui. Esperem que aquesta mostra no sigui una interessant i extraordinària però isolada fl or i es consolidi, en canvi, com l’inici d’un camí dirigit a convertir-se i incorporar-se com a peces de tradició en els repertoris futurs de les colles.

Xavier Carbonell

Els finalistes i guanyadors d’aquesta edició van ser:

FINALISTES
Joan Florit Salas; Jota aranyona
Teodor Salvà i Miquel Mestre; Jota corbada
Mateu Vila Cerdà; La caleta d’Ariant
Pau Arbona Nebreda; Trescaviles
Teodor Salvà; Sempre presents
Xavier Joan Garcia; Sonada dels vuit vents

GUANYADOR
Joan Morei Company; Ball de caparrots i Es cavall desbocat

Classificats per categoria

A continuació trobaràs els llistats d’autors classificats dins les dues categories del concurs.

• Categoria Tradicional
• Categoria Lliure creació